El Hundimiento de la Banca

·Fitxa tècnica

Títol: El Hundimiento de la Banca

Autor: Íñigo de Barrón Arniches

Editorial: La Catarata (Asociación Los Libros de la Catarata)

Número de pàgines: 288

Llengua: Castellà

ISBN: 9788483197691

·Contingut

El llibre analitzat en qüestió, que té per nom El Hundimiento de la Banca, és un anàlisi exhaustiu de tot el camí recorregut durant els últims anys en el món del sector financer. Aquestes passes, pitjor donades impossible, ens han portat fins aquesta situació tant extrema econòmicament i social que vivim avui dia. El contingut d’aquest, doncs, pretén dur a terme una aproximació de la extensa radiografia i ho fa tot abraçant tres grans qüestions, distribuïdes de forma entrellaçada en els diferents capítols i corresponents subseccions.

El primer gran bloc que podem extreure és el de les dades econòmiques, de com va succeir tot. La primera bomba de la crisi financera a nivell mundial va esclatar l’agost del 2007, quan els fons del banc nord-americà Bear Stearns no comptava amb prou liquiditat com per retornar les inversions dels clients. Això és un fet, però el que intenta l’autor no és tant sols plasmar realitats, sinó anar-nos descobrint el perquè d’aquestes.

Per intentar explicar-ho, fixa la seva mirada en el cas propi, el d’Espanya; el país que més va explotar les possibilitats que li oferia el mercat de l’especulació immobiliària. El problema, però, no només residia aquí, sinó que a més es va voler jugar en aquesta competició invertint-hi essencialment diner creditici. Entre els anys 90’ i el 2008, per exemple, la inversió creditícia del sector privat resident va augmentar un 15% de mitjana anual, accelerant el seu ritme els darrers anys (especialment entre 2004 i 2007) quan va assolir un ritme de fins el 23%. El risc immobiliari va arribar al 62% de finançament en el sector privat esmentat, donant clares senyals de que s’estaven centrant massa en el negoci immobiliari. Com a resultat, es creà una situació en la qual els crèdits bancaris es varen centrar excessivament en el maó i els actius immobiliaris es reescalfaven mitjançant preus artificials; és a dir, la coneguda especulació.

El preu mitjà del m2 es va triplicar entre els anys 1996 i 2007, segons el Ministeri de Foment. Simplement, es va abusar d’un producte que no és creat amb aquestes finalitats, arribant-lo a ubicar com a nucli d’una economia estatal, sinó continental i mundial. El resultat, ben sabut per tots, fou catastròfic però bé no podia ser d’altra manera.

En un moment donat, el preu dels habitatges ja no va poder créixer més; alguns bancs com La Caixa, Banesto o Banc Sabadell foren capaços de llegir les primeres senyals del desastre i varen anticipar-se tot venent les seves filials immobiliàries (doncs el sector de la banca estava immers fins al coll en el negoci immobiliari) a les grans empreses del maó. Tot i així, cap dels 3 fou capaç de preveure realment les magnituds del que estava a punt de succeir. Per aquest motiu, els dos primers bancs esmentats van ‘passar-se de llestos’ i van ser ells mateixos qui els van oferir els crèdits per a poder efectuar les operacions. Semblava el negoci rodó, cobrar dues vegades per vendre. El Banc Sabadell, en canvi, va optar per que una tercera part financés l’operació. Així doncs, quan aquestes empreses es van veure arruïnades per l’enorme davallada del valor dels seus actius i, conseqüentment, de les seves accions, no varen poder fer front als pagaments, de manera que els bancs van acabar sent propietaris tant dels seus negocis com dels seus deutes.

Tot i que, en aquest cas, el Banc Sabadell no es veiés afectat, es tractà d’una espiral de declivi econòmic que acabà esquitxant a tots els implicats. I és que, de fet, pràcticament totes les grans entitats havien deixat diners a qui després els comprà les seves filials immobiliàries. La desorbitada, surrealista i esperpèntica situació a la qual es va arribar, en la que el creixement era l’únic objectiu, Espanya era l’exemple d’Europa i l’endeutament era la solució a tots els problemes va provocar que al nostre país especialment la crisi colpegés amb força.

Cal destacar, però, que es tractà d’una bombolla immobiliària avivada també per altres països com Alemanya o els EEUU. Tot i que es senyali avui dia al país germànic com exemple a seguir, cal recordar que els seus bancs varen ser els qui més crèdits van deixar a la banca espanyola, amb els quals van guanyar altes sumes de diners. Per altra banda, es desconeix exactament quin és el forat alemany ja que Merkel no permet que el BCE inspeccioni les seves caixes. En el cas del gegant americà, la Reserva Federal va cometre 3 grans errors que van portar al món sencer a practicar la seva entesa. En primer lloc, l’any 2004 s’elogiava els crèdits a interès variable en detriment dels d’interès fixe. En segon lloc, l’any 2005 es va rebutjar la idea de que existís una bombolla immobiliària. En tercer i últim lloc, l’any 2007 es va suggerir que el pitjor de la caiguda del mercat de l’habitatge ja havia passat.

Però cal ser conseqüents i acceptar la culpabilitat dels errors comesos. I, en aquest aspecte, és del tot cert que tant els polítics que governaren durant aquesta etapa (governs del PP d’Aznar i del PSOE de Zapatero) com els supervisors del nostre país no van estar a l’alçada. Les diferents personalitats que han passat pels càrrecs de governador i subgovernador del Banc d’Espanya (Caruana i Gil, Ordoñez i Viñals) no van ser capaços d’actuar amb contundència i fer cas als avisos que rebien. Una forta pressió política en alguns casos i la falta d’experiència en d’altres els va condemnar a imposar mesures poc agressives, de manera que inclús les provisions anticícliques (matalàs de reserves que s’acumula en èpoques de bonança per fer front a les tempestes financeres) foren insuficients per fer front al problema. En resum, la combinació de la politització i la manca d’experiència i coneixement de l’àmbit provocaren una acceleració de la caiguda del sector, arrossegant amb ella l’economia i colpejant, de retruc, fortament a la societat.

No varen ser poques les advertències del que passaria. Aquest és el segon gran bloc, on l’autor demostra que realment els culpables de la crisi si tenien coneixement i haguessin pogut intervenir-hi amb temps suficient perquè les conseqüències fossin molt menys doloroses. L’any 2003, el mateix Banc d’Espanya ja era conscient de que alguna cosa no anava del tot bé; va denunciar que l’habitatge estava sobrevalorat en un 20% i que entre el 1997 i el 2002 el preu va pujar un 78% a Espanya. En consonància amb aquestes previsions, el més alt cap de supervisió d’aquest banc Pedro Pablo Villasante va advertir de dues coses: una fou que les hipoteques es donaven a terminis molt llargs i l’altra, que no era bo diferir el pagament dels interessos. Inclús aquest alt càrrec afirmava que les caixes estaven endeutant-se massa amb els mercats de deute i interbancaris (inversos institucionals) per poder finançar el creixement del crèdit hipotecari i que, a més, se’ls concedia també un finançament a molt llarg termini.

El resultat? L’explosió de la bombolla, junt amb el final dels terminis, va provocar que els bancs no poguessin fer front a les seves responsabilitats. Incomprensiblement, ni el pas de Rato per l’FMI, ni les constants advertències a Solbes per part del BE, ni tant sols els articles escrits per mitjans de renom mundial com The Economist l’any 2004, on anticipava la crisi immobiliària d’USA, UK i Espanya foren suficients per fer-los obrir els ulls.

Les conseqüències i el resultat al qual toca fer front no és sinó la crueltat que hem de viure actualment i el tercer gran bloc escollit per l’autor. Les mesures insuficients ja esmentades amb anterioritat portaren a endurir la situació que el contribuent ha d’enfrontar. L’enfonsament d’una bona part del sistema financer ha causat el rescat bancari d’Espanya, amb una pèrdua de la sobirania nacional inimaginable, colpejant a la societat per ambdós fronts. Per una banda, l’estat ha hagut d’utilitzar 150.000M d’€ de recursos públics, els quals podrien haver-se destinat a altres àmbits tals com l’educació o la sanitat; en aquest cas, l’autor ja anticipava les greus conseqüències que tindria aquesta decisió. Per altra banda, la manca indiscriminada de crèdit, la qual ha exclòs no només a les constructores i promotores sinó a tot tipus d’activitats, ha provocat el tancament massiu d’empreses com mai abans s’havia vist a Espanya.

L’aprofundiment en aquests aspectes, juntament amb d’altres com els errors que es van cometre a l’hora de fusionar entitats bancàries (quan ambdues eren febles, en comptes de dur a terme operacions equilibrades), el lamentable cas de Bankia (un dels bancs que més crèdit va atorgar al sector immobiliari, juntament amb l’immoral venta dels productes financers coneguts com preferents, els quals amagaven un risc molt alt en comparació a d’altres, desconegut per a la majoria de compradors) i el no pitjor cas de la resta de bancs, qui també crearen la pròpia bombolla financera subprime espanyola mitjançant les preferents, juntament amb l’escàndol dels salaris dels alts càrrecs de les entitats bancàries espanyoles completa el profund i crític anàlisi que l’autor plasma en aquesta fantàstica obra. Sempre fonamentat i suportat per les afirmacions i el coneixement dels experts, aportant també una gran quantitat de xifres i dades impossibles de plasmar en aquest text, Íñigo de Barrón Arniches posa el dit a la llaga i mostra les carències d’un sistema financer un tant feble, innocent i poc i mal regulat, amb l’esperança d’intentar transmetre el coneixement a la població, de manera que no es torni a donar una catàstrofe de magnituds similars.

#FeriasyCongresos #elhundimientodelabanca #ressenya #crisi #Bombollaimmobiliària #bancs