Economia de butxaca, de Josep-Maria Ureta i Buxeda (2005)

“Economia de butxaca” no és un llibre corrent. No es tracta d’una història amb plantejament, nus i desenllaç. Es tracta de la història, la nostra història, des de Catalunya i Espanya fins Europa i el món sencer. No és una narració com l'assimilada en contes des que som infants. És un ampli recull de tan sols alguns dels articles escrits pel periodista Josep-Maria Ureta i Buxeda.

Aquests articles, la majoria d’ells escrits en el període comprès entre els anys 1990 i 2005, es disposen de manera singular. Sense tenir una estructura convencional, s’aglutinen per temes, tot i que s’apel·la a la redundància d’alguns factors econòmics tractats des de diferents punts de vista i situacions; això permet construir un fil conductor, no molt marcat però, que de vegades es podria dir que ‘és un peix que es menja la cua’, degut a la reciprocitat de contingut entre els diferents apartats.

Les principals preocupacions que es veuen reflectides en aquests escrits són totes aquelles relacionades amb la transformació que va patir, sobretot, Catalunya i Espanya amb l’entrada a la UE i les conseqüències dels canvis de predominança dels sectors productius degut a la globalització.

Sempre treballades a partir de l’infatigable treball i basant-se en l’estadística, les qüestions són expressades de manera que un lector convencional pugui arribar a entendre-les. Cal remarcar, també, el joc de Josep-Maria Ureta dut a terme constantment amb analogies entre històries literàries i econòmiques, aportant a més un toc d’humor i ironia a qüestions econòmiques de rigorosa seriositat; sobretot quan l’autor és capaç de detectar que alguna cosa no acaba de funcionar correctament.

Els dos primers reculls d’articles es disposen sota els temes 1. De l’economia local... i 2. ...a l’economia global?, títols que ja en defineixen prèviament el contingut. El primer apartat es dedica a exposar texts relacionats amb la incorporació d’Espanya a la Unió Europea i el que això va significar, exposantho tot fent servir ítems comprensibles per al ciutadà corrent, com el preu de la gasolina, però també tractant temes més profundament econòmics com la fusió- cooperació entre grans empreses, els canvis estructurals en els sectors de producció o decisions político-econòmiques com la creació del corredor Mediterrani, entre d’altres. El segon recull s’encamina, seguint l’estela que ha deixat el primer, a fer entendre que significava en el seu moment formar part de la UE com a potència econòmica comercial. Dóna importància al fet de que, aleshores, hi hagués una recepció massiva de productes importats i de com la població els acabà incorporant en el seu dia a dia. En l’aspecte més rigorós, detalla les conseqüències bursàtils (fent una interessant comparació, en un d’aquests, entre els fenòmens que intervenen en el funcionament de la borsa i els que ho feien, en el seu temps, a l’oracle de Delfos), temes com els primers casos de deslocalització o l’intent progressiu de modernització del nostre comerç amb els primers passos sobre l’àmbit tecnològic i de R+D+i.

Tot és política es el que porta per títol el tercer conglomerat d’articles, en el qual torna a haver-hi una relació amb el contingut. En aquest cas, s’observa com la política del moment (aquest període ve acompanyat per dues etapes de govern, la popular i la socialista, juntament amb el domini convergent a Catalunya de la mà de Jordi Pujol) i les seves decisions portaven a mesures destinades a un millor acoblament del país a l’estructura internacional. Parlem de polítiques d’habitatge, de disminució de contaminació i d’eliminació de residus, però també de la delegació de responsabilitats que abans havien sigut de caire públic i que, posteriorment, es deixaren en mans de l’àmbit privat, degut al seu avenç més pronunciat en aspectes com, per exemple, la informàtica.

El quart recull, Miss Balança Fiscal, mostra un dels enfrontaments que encara avui dia perduren en les nostres societats: el finançament de Catalunya. Valentse de l’estadística, una vegada més, l’autor narra els ‘tira i afluixa’ que es duien a terme entre el govern central i la Generalitat en aquest aspecte, mitjançant les balances comercials i fiscals. En aquest apartat, deixa clara (encara que sense posicionar-se completament) que Catalunya sempre aporta més del que rep i, encara que ho entén com quelcom necessari, expressa l’excés de la diferència existent entre ambdós factors. Tanmateix, exposa la nul·la capacitat de l’Estat per a posar-hi remei i la necessitat d’un repartiment dels recursos més igualitari i descentralitzat. També fa esment de com aquest repartiment te repercussions en la imatge de Catalunya dins la UE (es veu com una comunitat potent i, més o menys, rica) fet pel qual també acaba resultant damnificada en l’aportació de recursos i subvencions europees.

El tema número 5, Anar al mercat (europeu), es llegeix gairebé de passada i un quasi bé no es fixa en què ha acabat de llegir-lo fins que denota el canvi de temàtica. Es tracta de tant sols 6 articles, els quals es destinen a narrar què estava significant en aquesta època el canvi de les pessetes per euros i l’adopció d’una única moneda, que ens convertia pràcticament en internacionals.

Cistells i cabassos és la secció (número 6) que més connotacions té sobre dos àmbits en particular: l’IPC (Índex de Preu al Consumidor) i la inflació. Es fa un ‘anàlisi’ de com les decisions macroeconòmiques acaben afectant a l’economia més residual; la familiar, la d’un mateix. Josep-Maria Ureta intenta, mitjançant aquests escrits, que el lector aprehengui què és l’IPC i quins són els motius reals pels quals es duu a terme una variació de preus. Per altra banda, també s’intenta com si de matèria docent es tractés, fer entendre les repercussions de la inflació; fins quin punt és sana i compatible amb el creixement econòmic, fins quin l’excés porta a l’error.

En l’àmbit del frau (polític, però sobretot fiscal) i l’economia submergida es centra el setè capítol, anomenat Dels pescadors del fisc i de peixos petits i grossos. Aquest conjunt d’articles tenen la intenció de fer comprendre el perquè de l’error del sistema espanyol i català, tot i haver adaptat en gran part els exemples imposats des d’Europa. No menys important és la necessitat de regular més estrictament aquest àmbit amb canvis severs, en una legislació que segons l’autor dista molt de ser exemplar i ja ha incorporat masses excepcions degut als interessos de certs grups de pressió.

La banca de la comissió permanent s’erigeix com el vuitè capítol d’aquest llibre i es destina, com la resta d’articles, a entendre el funcionament d’un cert sector un cop ha rebut i, de vegades, incorporat els efectes i conseqüències de la introducció a la UE i de l’adopció de la globalització com a canal econòmic i comercial principal. Tal i com dictamina l’enunciat d’aquest apartat, el sector que es tracta és el de la banca; comissions, hipoteques o advertiments per part d’organismes internacionals ignorats (i les seves repercussions) són alguns dels temes tractats amb prioritat. És interessant, per altra banda, l’esment que l’autor fa a l’ús de les targetes de crèdit, degut a ser un factor més resultant de tota aquesta sèrie de canvis. Tant és així que inclús s’esforça a explicar els percentatges que s’enduen uns i altres quan es paga a través d’aquest mètode; és quelcom normal, doncs fins al moment, la moneda era la forma habitual d’efectuar pagaments.

Tot i que alguns articles, durant els capítols anteriors, ja fan esment sobre la despesa pública i els pressupostos de l’Estat, no és fins la vuitena secció d’articles que Josep-Maria Ureta hi dedica especial atenció. Sota el nom La formiga i la cigala, l’autor decideix parar-se a parlar sobre temes tant importants en les nostres societats, degut als models dins els quals ens regim (i que fins ara, a l’actualitat, continuen essent temes cabdals i primordials degut a l’última crisi econòmica), com són la sanitat i les pensions. Fent ús del seu domini econòmic i estadístic, narra la situació del moment en aquests àmbits i en fa certa crítica sobre els recursos que s’hi destinen i en quina manera es duu a terme.

Ora et labora (del llatí, “resa i treballa”) és el títol de l’últim capítol que conforma aquest didàctic i interessant llibre sobre economia traduïda pels més ‘ignorants’. Aquest darrer apartat es dedica a l’àmbit laboral en termes de competitivitat, productivitat, estructures funcionals, etc. Podria dir-se que tracta les preocupacions més ‘terrenals’ de l’economia, sempre vinculant-ho amb el context del moment. Temes com l’ocupació i la immigració (estretament relacionats entre sí) o l’educació copsen les últimes planes d’aquest llibre.

El format tant dinàmic, juntament amb l’aproximació de l’economia tant treballada (i amb el conseqüent esforç) per part de Josep-Maria Ureta provoca que la lectura d’aquest exemplar resulti a la vegada lleugera, gustosa i didàctica. Tot i que hi ha canvis amb l’actualitat degut a la línia de temps tractada, és molt interessant veure i entendre com molts dels problemes que afecten a la nostra economia són cíclics i retornen al cap dels anys prenent un protagonisme indesitjat. És en aquest moment, doncs, quan hom és dóna compte de la necessitat de conèixer el passat i la història que ja s’ha viscut per ser capaç de no repetir errors en un futur proper, que tants maldecaps han ocasionat, així com d’una crua realitat; que els governants d’avui en dia (o, almenys, la majoria d’ells) no han dut a terme aquest exercici de comprensió històrica dels fets i posterior reflexió.

#economiadebutxaca #FeriasyCongresos #reseña #lecturas #JosepMariaUreta